- Silencio - (Beethoven)
Beneïda infància que n’hi
sabia de temps
i que la seva intel·ligència
verge,
era un escenari on la
fantasia
entre les estones de
quotidianitat,
feia que la vida fos gairebé
perfecta.
Jo vaig tenir una d'aquelles
infàncies,
tan plena de fantasia que gairebé no recordo realitats,
si, pot ser va ser una
infància feliç,
com tantes i tantes
d'aquella època,
en la qual els fills naixien
amb un pa sota el braç ... o
això deien.
Els dies eren llargs,
donava temps de fer moltes
coses,
de vegades fins i tot massa
llargs,
es clar que no tenia rellotge,
però, tampoc em recordo d'haver pensat mai
quants
coses n'havia de fer en un sol dia.
Sabia que els dies
començaven cada matí
i que s'acabaven quan
arribava la nit.
Mai em vaig preocupar pel
dia següent,
d'alguna manera el donava per
fet
que després de la nit seria
aquí,
mai vaig pensar per que, però
sempre havia estat així,
pel que sempre ho seria i els dies no s'acabarien mai...
Llavors, un dia de la teva infantesa te n'adonas
que la gent que estimas marxa d'aquest lloc...
i que els dies aqui no son per sempre...
i et diuen que s'en va anar al cel,
i el fred es mes intens i la llum mes fosca,
i el silenci vol anar amb tu pel mig del soroll,
i els ulls es perden a las nits per la foscor...
i volas dintre d'una nit prenyada d' estels,
però la nit va pari una alba que es fa dia
i que acaba morint en un sagnant ocàs cap a la foscor...
Ara saps perque no vols volar els dies,
no mes vols volar las nits i els teus somnis.
Quan estimen molt, volem donar estels
volem regalar passejades per l'univers,
com si allà dalt l'amor fos mes pur,
com si allà dalt poguesim tenir casa nostra
i una llibertat diferent... inclòs una veritat...
la veritat de que tots que vem estimar i que van marxar,
tots i totes... son allà!!!
